L’actual fàbrica anomenada Can Fàbregas i de Caralt, va ser feta construir per Antoni Larroca i Companyia l’any 1879 com a edifici de la Farinera Mataronesa. El mestre d’obres fou Ignasi Caballol i l’enginyer fou Alfons Flaquer. La fàbrica de farines funcionava amb maquinària de vapor.

L’obertura d’aquesta fàbrica de farines és resultat del context que es vivia a la ciutat: Fins a mitjan segle XIX, a Mataró funcionaven tres molins públics i el molí d’en Llauder. Aquest últim molí acaba essent l’única indústria de producció de farina de la ciutat, en un moment en que augmenta la població i creix la demanda de pa. El molí d’en Llauder és insuficient i la necessitat de farina duu a obrir l’any 1879 la fàbrica Farinera Mataronesa, de Larroca i Companyia. Aquesta nova fàbrica es planteja com un edifici especialment modern, sobretot tenint en compte les mancances de l’altra indústria farinera existent , i es fa necessari reformar el pla de l’eixample de la ciutat per a poder encabir aquest edifici en les condicions més adequades en una traça de carrers que se li quedava petita.

D’aquesta manera veiem exemplificada com a partir de la segona meitat del segle XIX, els tradicionals molins van essent substituïts per molins de vapor per la seva més alta productivitat.  En aquest cas, la Farinera Mataronesa disposava de cinc pedres mogudes per l’energia del vapor per a moldre la grana.

L’ARQUITECTE

Ignasi Caballol Sala(1824-1882) fou mestre d’obres del comú de Mataró des del 1852 fins l’any de la seva mort, 1882. Va rebre l’encàrrec de la Mútua d’incendis de projectar l’edifici Cos de bombers de Mataró i d’organitzar-ne el cos, del qual va ser-ne capità fins l’any de la seva mort. Era membre cofundador de la Sociedad mataronesa de amigos de la instrucción amb seu a l’Ateneu Mataronès (1854-1886), que anys més tard permeté la creació de l’Escola d’Arts i Oficis. En constituir-se l’Ajuntament el 1868, fou nomenat regidor per la Junta Revolucionària de la ciutat.

Ignasi Caballol havia construït d’altres fàbriques a la ciutat avui no existents (Esquerra, Fontanils, Cuadrada Cruixent) i nombrosos habitatges (148 entre 1852 i 1882): reformes de cases de cós i edificis nous, d’estil hitoricista. També se li atribueix l’autoria del pòrtic d’entrada al cementiri de la ciutat, les obres de reforma de l’edifici de l’Ajuntament, encomanades a l’arquitecte Miquel Garriga i Roca (1866-1870), l’edifici del cos de Bombers al carrer Bonaire (febrer 1867) , el Projecte d’habilitació de la Fleca (1862), per habilitar-la com a escola d’Arts i oficis, el Teatre (circ i teatre) del “Circulo clavé” de la Rambla (gener 1879 i juny del 1881 respectivament) costejat per la societat coral costejat per la societat coral “Antigua mataronesa”.

Com a agrimensor, va ser autor del plànol geomètric de la ciutat de Mataró del 1852, el qual, junt amb el d’Arenys de Mar, van ser els primers plànols de cartografia parcel•lària fora de Barcelona.

Al Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró consta com a un dels tres arquitectes destacats de l’Historicisme del segle XIX de Mataró, junt a Elies Rogent i Jeroni Boada.

L’ARQUITECTURA

Pel que fa a la tipologia de les fàbriques dedicades a la indústria de la farina, aquestes acostumaven a ser edificacions altes per a aprofitar la força de la gravetat. El grans es netejaven prèviament i, des dels pisos més alts i seguint la llei de la gravetat, anaven baixant i passant per les màquines. Amb la sentinadora es feia el condicionament. La mòlta i garbellament es feien amb molins, “planxisters”, el “sassor” i la raspalladora. Finalment hi havia l’ensacada a la planta baixa.

L’edifici construït com a la Farinera Mataronesa, a nivell estilístic, recau en el prototip d’arquitectura fabril de mitjan segle XIX fins els anys 80 del segle XIX, moment previ a l’eclosió del modernisme. L’aspecte que ens ofereix és de fàbrica manchesteriana i seguint la corrent de l’academicisme vuitcentista que tant pregonava la Real Academia de Nobles Artes de San Fernando.

El conjunt consta d’una nau principal, dues naus laterals i unes edificacions com a porteria. Al darrera hi ha la xemeneia. Partint de la centralitat de la façana de l’edifici principal, els cossos i volums del conjunt es despleguen amb simetria en la seva visió frontal per a donar una imatge de sobrietat. Això estava d’acord amb la tendència academicista, basada en la doctrina de la formalitat classicista. D’aquesta manera trobem que les edificacions de la porteria que flanquegen l’entrada (corresponent a despatx i habitatge), funcionen a manera de propileus del recinte, en el qual el pati centralitza la distribució dels volums en el que resulta un espai de concepció monumental. L’element que més clarament expressa el classicisme d’aquest conjunt és la figura dels timpans que coronen amb la seva forma triangular les cobertes a doble vessant tant de la nau principal com de les laterals. L’articulació de la façana principal en una juxtaposició entre cos central i laterals, i reforçada amb cantoneres, també és un altre tret distintiu de la concepció classicista.

Alhora, a la nau principal i a la porteria trobem l’ús del totxo vist, a reflex de com eren les capdavanteres indústries angleses. Els frisos de totxo que articulen cornises, dintells i cantoneres, ornamenten les façanes de manera moderada, però permetent-se un hàbil joc de relleus i una bella alternança entre dues tonalitats de totxo, una més ataronjada i l’altra d’una tonalitat d’argila més clara.

En conclusió, aquest edifici està construït en un moment en que l’estil eclèctic del segle XIX encara no ha desbocat en el modernisme. D’aquesta manera ens trobem encara lluny del decorativisme i la fantasia que tindran algunes fàbriques de l’entorn del 1900. Mentre que les farineres més conegudes de Catalunya  responen a aquest estil d’entre els voltants de 1900 i fins la dècada del 1920, lluny d’això, La Farinera respon a la sobrietat academicista del segle XIX.

La fàbrica Can Fàbregas i de Caralt conserva encara avui tots els elements arquitectònics originaris del 1879. El conjunt passa per diferents propietaris i ocupacions industrials: el 1890 va a nom de Martin i Companyia i el 1928 ja consta com a fàbrica Fàbregas i de Caralt. És en aquest any quan es fa una ampliació del conjunt: es construeixen dos edificis de planta baixa que s’annexionen a una de les dues naus laterals preexistents, la més propera a la Ronda Alfons XII.  Altres afegits s’han efectuat el 1962 quan s’hi fa una caseta d’estació de transport i el 1972 quan s’amplia el local comercial del carrer Biada amb Alfons XII. L’interior de les edificacions sí que ha estat molt modificat per a poder-se adaptar als consecutius usos que ha tingut la fàbrica.

Pel que fa les cobertes, totes les naus de 1879, excepte la d’una de les naus laterals, són encara les originals. Les teulades són de teula sobre encaballada de fusta, en la que les teules reposen sobre les llates per canal.

La catalogació

El Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró (1999) té catalogats 17 elements industrials. De tots ells, el conjunt de Can Fàbregas i de Caralt rep un tracte especial:

 El conjunt format per la nau industrial de Can Fàbregas al carrer Biada. Aquesta nau és una de les més representatives de la industrialització del segle passat a Mataró i es situa junt a un dels accessos històrics a la ciutat com és el Camí del Mig. El manteniment d’aquest edifici i la seva reutilització, pot ser un factor determinant per la dinamització de la ciutat i la seva identificació històrica en aquest sector, amb el valor afegit d’una arquitectura de qualitat.

Can Fàbregas i de Caralt és una peça clau del patrimoni industrial de Mataró. La conservació de les altres indústries catalogades no pot suplir el que suposaria la pèrdua de Can Fàbregas i de Caralt en cas de demolició, perquè aquest conjunt té els seus trets distintius propis:

- És l’únic exemplar catalogat de nau industrial vuitcentista concebuda per a una activitat industrial no relacionada amb el tèxtil.
- No hi ha cap altre edifici industrial catalogat que faci el tractament decoratiu del totxo amb diversos tons d’argila, com fa aquesta.
- És l’única nau catalogada que ofereix una concepció monumental classicista pel que fa la seva articulació dels volums en l’espai.
- La seva situació urbana assenyala l’eix industrial que envoltava la ciutat, la qual començava a créixer en aquest sector segons el nou planejament de l’eixample, cosa que fa que l’existència de l’edifici permeti fer una lectura històrica alhora que enriqueix el paisatge urbà d’aquest carrer.
- És dels pocs conjunts que conserven íntegrament tots els seus elements originaris del moment de la seva construcció.

Informe redactat per Gener Salicrú i Soler, Historiador de l’Art.