4.1.1 Ressenya històrica

Segons l’escriptura notarial de fundació (2), el 19 d’abril de 1879 es reuniren Mataró 27 persones encapçalades per l’empresari Antoni Larroca i Artigas, habitant a Sant Andreu de Llavaneres, i fundaren una societat amb l’objectiu de reunir un capital que s’apliqués en part a la compra de gra, farina i despulles; per altra banda a la compra d’un terreny i al cost de les construccions que s’haurien de fer per a emmagatzemar les matèries primeres i els seus processos; i finalment per a encarregar fabricar i instal.lar la maquinària necessària per a completar el procés fariner. Aquesta maquinària era una “máquina de vapor, caldera, transmisiones, embarrados y sus onejos con sus plantificaciones”. Es pactà el nom de “Larroca y Compañía”, i se li donà un límit d’existència de 30 anys, que mai s’exhaurí. Els diners reunits s’havien d’invertir en el pagament del terreny (ja fos l’import de la compra o la quantitat d’un cens per emfiteusi, com va ser el cas), els costos de les obres arquitectòniques i d’instal·lacions industrials, i totes les despeses en transport, maquinària auxiliar, materials extres i cavalls.

El capital inicial fou de 211.000 ptes., del qual Larroca era el principal accionista, amb una participació de 47.500 ptes., que suposava un 22′5% del total (veure quadre). Destaquen igualment les aportacions de l’inversor barceloní Esteve Galofre i Oliver (45.000 ptes, 21′3%) i del forner mataroní Projecte [sic] Alenyà i Muntanyola (37.500 ptes, 17′7%), el qual, molt probablement, fou un dels principals impulsors del projecte, junt amb el també forner i mataroní Gaspar Simon i Peracaula (10.000 ptes., 4′7%). De fet, P. Alenyà i G. Simon encapçalen la llista de forners que s’involucraren en el projecte, un total de 20, dels quals 15 eren de Mataró, 2 d’Arenys de Mar, 2 més de Sant Julià d’Argentona i 1 de Sant Pol de Mar . Aleshores, el nom triat de “Larroca y Cia.” obeiria a la major participació d’Antoni Larroca, el qual s’encarregà, segons els estatuts, de la gestió econòmica de la societat. Ell era la figura principal en tant que també podia decidir quan, per raons de mala gestió o incompatibilitat, calia fer fora algun dels treballadors de la fàbrica, fos quin fos el seu àmbit.

Entre els socis, el text fundacional destaca només la figura d’Esteve Galofre i Oliver, soci inversor barceloní (45.000 ptes., 21,3%) el qual tenia dret a abandonar la societat en cas de la defunció d’Antoni Larroca, al qual l’unia, per sobre de tot, una amistat personal. De fet és significatiu que només entre Larroca i Galofre reunissin quasi el 50% del capital total de la societat, qüestió que els convertia en socis imprescindibles per a tenir la xifra de diners necessària per a començar el negoci.

2. ACM, Notarials, Miquel Tuñí, any 1879, fol. 154r-167r (apèndix documental).
_____________________________________________________________________________
(2)

Però tot i la posició d’aquests dos personatges, queda clar que els principals agents de la societat eren els 20 flequers que la composaven, i que eren els principals beneficiats de l’activitat de la fàbrica, ja que el producte resultant era enterament aprofitat en els seus establiments. Per aquesta raó, els estatuts preveien que en cas que un soci actués en contra dels interessos de l’empresa, ja fos en la seva mala administració o en la compra de farina fora del propi centre productor, la junta consultiva en podia dictaminar la seva expulsió. Igualment es dictaren algunes disposicions que serviren per a mantenir unit el conjunt dels accionistes, com que si en algun moment volien abandonar la societat, els seria retornat el capital invertit però amb una retenció propera al 20%. Això és el que succeí, per exemple, amb el flequer Jaume Portals i Vila, de Mataró, que deixà la societat el 18 d’agost de 1883, i que un any després rebria la suma de 4.000 pte s, 1.000 menys que el capital inicial invertit(3) .

Amb els lògics alts i baixos, Larroca i Cia funcionà amb la base estatutària inicial fins l’any 1886, en què molts dels socis inicials abandonaren el projecte, i entraren socis col.lectius i comanditaris, desvirtuant en certa forma el projecte original “comunitari” de 1879. Tot i això, l’entrada de nous inversors facilità la posada al dia de la maquinària i els processos productius, que havien evolucionat considerablement des del moment de fundació de la farinera.

3. RPM, Finca núm 2703, inscr. 4a, 13 d’octubre de 1884
__________________________________________________________________________________
(3)

La composició dels membres fundacionals de Larroca i Cia. I els capitals invertits donen una idea de l’abast de la societat, que fou alguna cosa més que una simple “fàbrica de farina”

NOM PROFESSIÓ PROCEDÈNCIA CAPITAL APORTAT
(en pessetes) PARTICIPACIÓ (%)

Antoni Larroca i Artigas empresari Sant Andreu de Llavaneres 47.500 22,50
Gaspar Simon i Peracaula forner Mataró 10.000 4,73
Francesc Ros i Tió forner Mataró 1.000 0,47
Miquel Hugàs i Vila forner Mataró 2.500 1,18
Pere Pascual i Tayeda forner Mataró 5.000 2,36
Jaume Serrat i Danés forner Mataró 2.500 1,18
Fèlix Paradeda Arimany forner Mataró 5.000 2,36
Jaume Portals i Vila forner Mataró 5.000 2,36
Joan Simon i Llenas forner Mataró 5.000 2,36
Antoni Sibina i Santamaria forner Mataró 2.500 1,18
Projecte Alenyà i Garriga forner Mataró 37.500 17,77
Pau Martí i Gesa forner Mataró 1.000 0,47
Josep Pera i Puigbert forner Mataró 1.000 0,47
Joan Julià i Silvà? forner Mataró 4.000 1,89
Pere Alenyà i Muntanyola forner Mataró 2.500 1,18
Pere Amat i Gel forner Mataró 3.000 1,42
Josep Bransuela i Grífol moliner Mataró 8.000 3,79
Jaume Garcia i Pruna serraller Mataró 2.000 0,94
Pere Seda i Margenat dependent Mataró 1.000 0,47
Francesc Pinell i Badosa curtidor Mataró 5.000 2,36
Salvador Tolosa i Nadal forner Arenys de Mar 1.000 0,47
Joaquim Gual i Oliver forner Arenys de Mar 1.000 0,47
Odó Abril i Albert forner Sant Julià d’Argentona 1.000 0,47
Esteve Josep i Saurí forner Sant Julià d’Argentona 1.000 0,47
Esteve Galofre i Olivé propietari Barcelona 45.000 21,32
Joan Mauri i Brera propietari Begur 10.000 4,73
Dionís Roura i Agustí forner Sant Pol de Mar 1.000 0,47
____________________________________________________________________________________
(4)

4.1.2 EI projecte arquitectònic

Quan s’analitza el projecte arquitectònic de la farinera hom s’adona que els moments fundacionals estaven perfectament estructurats i pensats, probablement, per Antoni larroca, per tal que els processos inicials poguessin començar quasi simultàniament. La cronologia dels documents és molt clara, i encadena la inscripció dels estatuts del 19 de febrer de 1879 amb l’establiment emfitèutic d’un terreny tot just tres dies més tard, el 22 de febrer, i encara no un mes després, el 10 de març del mateix any, es presentarien els plànols del projecte arquitectònic. Tanta celeritat seria impossible de no haver estat un projecte prèviament molt ben organitzat.

la finca 842, de la família Spa, en un plànol parcel.lari de 1851.

El terreny triat fou un camp plantat de vinyes a uns 300m. dels portals de la muralla de Mataró en direcció oest, a la banda meridional del conegut Camí del Mig o camí del Molí Llauder (situat a uns 200m), i que coincidia o discorria en paral.lel al probable traçat de la Via Augusta. L’indret era anomenat “la Mora”, i la finca estava numerada amb el 842 i pertanyia a la família Spa des de temps immemorials. El propietari d’aquell moment, Francesc d’Assis Spa i Móra l’havia heretat del seu pare, Ramon Spà i Torrent, a partir del testament d’aquest signat a Mataró el 4 de febrer de 1821 (4) .
__________________________________________________________________________________
(5)
El terreny estava gravat amb un cens emfitèutic anual de 2 lliures i 8 sous (equivalent a 308 duros, o sigui 1.520 ptes.) creat, segons sembla, al segle XVII. Vers 1879 el cens era pagat pels Spa a Ferran Font i Bruguera, que el cobrava en nom de la seva i muller Francesca Baró de Solà. Llavors Ferran Font abdicà del cens a favor del seu germà Ramon Font, i I aquest el vengué a Francesc d’Assís Spà (5) . I fou aquest personatge qui finalment vengué en emfiteusi la finca a Larroca i Companyia, el 22 de febrer de 1879. Es conserva el contracte, extens i detallat d’aquest establiment, en el qual es diu que en concepte de pagament del terreny es satisfaria anualment el cens de t. 1.520 ptes. que gravava la finca (6) . La situació del terreny era d’alt interès estratègic, ja que als anys 40 del segle XIX, llindant a la mateixa, s’hi havien instal.lat les primeres quadres del vapor Sala, Baladia i Companyia, que posteriorment també havia aixecat una ampliació del negoci a l’altra vorera del Camí del Mig, just davant la finca dels Spa on s’anava a construir la farinera. Seguint la concatenació cronològica orquestada per Larroca, tres setmanes més tard, el 10 de març deI 1879, es presentaven a l’Ajuntament de Mataró els plànols del projecte arquitectònic, signats pel mestre d’obres Ignasi Caballol i Sala i l’enginyer Alfons Flaquer i Buñol. Segons el projecte, es concebia una fàbrica farinera de nova planta, organitzada dins un gran clos quadrangular. S’accedia al recinte per la porta principal, centrada al nord, i immediatament es passava entremig de dos edicles, l’occidental destinat a oficines (on segurament hi havia els dependents i el despatx d’Antoni Larroca), i l’oriental amb habitacions i sales destinat al conserge, que hi feia estada.

En línia recta en direcció sud s’arribava a l’edifici principal, dedicat a la producció de la farina, i concebut com un edifici de planta baixa i dues plantes més en alçat, cobert a dos vessants, amb un cos principal rectangular al centre, que es repetia en superfície a les plantes superiors, i amb espais adjacents a est i oest, segons els processos que es fessin en cadascuna de les plantes (la descripció dels interiors es trobarà

4 ACM, Notarials, Desideri Torras, any 1821.
5 RPM, finca núm. 2703, inscr. 3a, 1 de setembre de 1881.
6 ACM, Notarials, Miquel Tuñí, any 1879, fol. 176r-181v. Francesc d’ Asís Spa i Móra, llicenciat en farmàcia, casat, de 76 anys d’edat, veí de Mataró, estableix perpètuament a la societat Larroca i companyia una peça de terra de 7 quarteres i un quartà (equivalents 1 hectàrea, 73 àrees, 41 centiàrees i 77 miliàrees), plantada de vinyes i ja prèviament amollonada. La finca està assenyalada al plànol geomètric de la ciutat de Mataró amb el número 842. Llinda a l’est amb la finca de la societat Sala, Baladia i companyia […].
7 ACM, Fons Municipal, Nova planta, sig. FOM-0053-07, 10 de març de 1879.
__________________________________________________________________________________
(6)

tot seguit, en descriure el procés productiu). Rere l’edifici central s’hi bastí la xemeneia, i a pocs metres d’aquesta, en l’angle sudest, s’aixecà un cobert que serví de quadra de cavalls, imprescindibles per al transport d’entrada i sortida de les matèries primeres i productes resultants de la fàbrica. A banda i banda de l’edifici principal es projectaren dues naus allargassades, de planta baixa, destinades a magatzems i de gra (oriental) i farina (occidental).

No hi ha constància dels pagaments de les obres arquitectòniques, però en canvi l’any 1880 es registra una carta de pagament d’Alfons Flaquer a Larroca y Cia. per un import de 133.130 pte s, a raó dels treballs realitzats, sense que aquests s’especifiquin (8) . Possiblement, doncs, es pot afirmar que els edificis del projecte inicial foren construïts entre 1879 i 1880, i que la farinera ja funcionava a ple rendiment el 1881.

4.1.3 El mestre d’obres: Ignasi Caballol i Sala

No es tracta aquí d’objectivar els trets definitoris de cadascun dels edificis projectats per Caballol, però si més no cal entendre l’especificitat arquitectònica de la farinera Larroca i Cia dins dels postulats de l’arquitectura industrial catalana del segle XIX.

Els primers referents directes sobre la formació acadèmica d’Ignasi Caballol van ser donats a conèixer pel doctor Joan Giménez i Blasco en el seu informe històric sobre Can Fàbregas. Sense voler desenvolupar un treball exhaustiu sobre aquest tema, sens dubte a causa del format de l’estudi, matisa que Ignasi Caballol es va especialitzar en les disciplines de mestre d’obres i d’agrimensor en la Real Acadèmia de Sant Carles de València entre anys 1847 i 1848 (9) .

Sant Carles de València va assumir progressivament les funcions de l’Acadèmia de «San Fernando» de Madrid, i fou una de les primeres entitats en consolidar la presència de l’ofici d’agrimensor en les institucions municipals (10) . A més, aquesta per Real Cèdula del 2 d’octubre de 1814 podia expedir títols tant d’arquitectura com de mestre d’obres.

8. RPM, finca núm. 2703, inscr. 3a, 1 de setembre de 1881.
9. GIMENEZ i BLASCO, J. (2008), “Informe històric sobre el conjunt monumental Can Fàbregas i de Caralt“, Annex de les AI.legacions presentades per la plataforma “Salvem can Fàbregas”. Mataró: 29 d’abril de 2008. (http://www.salvemcanfabregas.org/).
10.Sobre l’institucionalització de l’ofici d’agrimensor consulteu FAUS PRIETO, A. (1994), “El procés de institucionalización de la Agrimensura en la Valencia del segle XVIII“. Cuadernos de Geografía, núm. 53. Valencia: 1994; pp.233-262; (2001), “La Real Academia de Bellas Artes de San Carlos y el ejercicio de la Agrimensura en la Valencia del siglo XVIII“. Asclepio, vol. LIII, núm. 2. Valencia: 2001; pp. 117-142.
_____________________________________________________________________________________
(7)

Per això Caballol va inscriure’s al segon curs de mestre d’obres el 24 d’agost de 1847. Per tal que seva sol.licitud fos efectiva i estalviar-se la prova d’accés, aquest havia de demostrar uns coneixements previs (exigència per Real Ordre del 28 de setembre de 1845 (11). Així doncs, els anys 1845 i 1846 va preparar-se a l’Escola de Nobles Arts de Llotja de Barcelona, promoguda per la Reial Junta Particular de Comerç, amb el propòsit d’anar a València i examinar-se en la categoria de mestre d’obres (Catalunya no va disposar d’acadèmia fins el 1850 -any fundacional de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona-) (12) . El 2 d’agost de 1848 va ser aprovat, tot i que encara havia de passar dos anys de pràctica sota la instrucció d’un mestre expert (13) . L’any 1850 va obtenir el títol que l’acreditava com a mestre d’obres acadèmic. Posteriorment, amb el tancament de l’acadèmia de València i anulació de l’ensenyament oficial de mestre d’obres l’any 1870, va afiliar-se al «Centro de Maestros de Barcelona» (14) .

No hi ha dades documentals que verifiquin els seus estudis com a canador de terrenys. Aleshores la feina d’agrimensor era un ensenyament subsidiari del de mestre d’obres: l’únic requisit per aconseguir el títol era aprovar un examen acordat per les acadèmies de Belles Arts de «San Fernando», de Sant Carles de València i «San Luis» de Zaragoza. No obstant això, els arquitectes, enginyers i mestres d’obres acadèmics quedaven exempts de fer aquest examen i només havien d’abonar “les corresponents taxes per obtenir-ho (15) .

11 AH RA BASC, lligall 60 A. Arquitectura, 1846-1849; 60 A/2/9-A. En relació a les reals ordres comunicades a l’Acadèmia de Sant Carles consulteu “Colección de Reales ordenes comunicadas a la Real Academia de San Carlos: desde el año 1770 hasta el de 1828“. València: París-València.1980.
12 AHRABASC, lligall 60 A. Arquitectura, 1846-1849; 60 A/2/9-B; 60 A/2/9-C; 60 A/2/9-D; 60 A/2/9-E. 13 AHRABASC, .Lligall 60 A. Arquitectura, 1846-1849; 60 A/2/9-F; 60 A/2/9-G; 60 A/2/9-H. Caballol, un cop examinat satisfactòriament, va fer una instància per evitar els dos anys de pràctiques atenent-se a raons de caire professional (AHRABASC, lligall 128. Acadèmia. Borradors de la Juntes Particulars, actes celebrades entre el 7 de febrer de 1836 i el4 de gener de 1853; Junta Particular del 31 de juliol de 1848.
14 Vegeu BASSEGODA NONELL, J. (1973), “Los Maestros de Obras de Barcelona“, Barcelona: editores técnicos asociados; pp.-70 i 77. Les discussions entre arquitectes i mestre d’obres van ser sovintejades al llarg del segle XIX, motiu pel qual es va dirimir definitivament aquesta titulació de les escoles oficials de Barcelona, Sevilla, Cadis, Valladolid, Madrid i Valencia l’any 1870 (cfr. SANTAMARfA AMOLDA, R. (2000); “Los Maestros aprobados por la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1816-1858). Una profesión en continuo conflicto con los arquitectos“. Espacio, tiempo y forma, vol. 13. Madrid: 2000; pp. 329-359.
15. NADAL, F; URTEAGA, L; MURO, J. (2006), “El territori dels geòmetres. Cartografia parcel.lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895″). Barcelona: Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona; p. 241; NADAL, F; BURGUEÑO, J. (2008), “La enseñanza de la agrimensura en las academias de Bellas Artes: el caso de Barcelona (1852-1869)”. Catastro, núm. 63. Madrid: 2009; p. 83.
___________________________________________________________________________________
(8)

Malgrat que la professió de mestre d’obres tenia una titulació pròpia, aquesta sempre va dependre dels arquitectes (16) . Nogensmenys, en el darrer reglament aprovat per la reina Isabel II l’any 1852, es qualificava aquest col.lectiu com auxiliars d’aquells en la projecció d’edificis de caràcter públic tot i ser de propietat privada. Efectivament, el mestre d’obres tenia la competència de projectar els edificis menors, anomenats de segons ordre (habitatges particulars, rurals, industrials…). No obstant això, en els nuclis poblacionals petits, com per exemple Mataró, aquest podia suplir la figura de l’arquitecte com a tècnic municipal (17) .

En correlació, el 1839 l’Ajuntament d’aquesta ciutat va rebutjar la petició de “cobrir” la plaça vacant de tècnic municipal a l’arquitecte Miquel Garriga i Roca -qui va projectar posteriorment les reformes de la casa consistorial- a favor del mestre d’obres Miquel Umbert (18) . EI Consistori, atenent-se a meres raons econòmiques, no va acceptar la demanda de Garriga fins l’any 1841, si bé un any després del seu nomenament fou destituït per Miquel Jeliner i Germà, arquitecte de Barcelona (19) . EI 1843 va ser designat , novament Garriga, i Umbert va ser escollit com a substitut d’aquest en les obres en les quals s’absentés.

Així doncs, les disputes per competències i accés al càrrec de mestre d’obres consultor foren freqüents a Mataró. Miquel Umbert va denunciar al seu “col.lega” Ignasi Caballol l’any 1852, perquè exercia les funcions pròpies d’un arquitecte. Aquest, però, treballava pel Consistori formant equip amb l’arquitecte Francesc d’Assís Soler i Mestres (20) tal com al.ludeixen les disposicions legals del cos de mestre d’obres (21)

16 MONTANER, J. (1983), “L’ofici de l’arquitectura: el saber arquitectònic dels mestres d’obres analitzat a través dels ¡ seus projectes de revàlida (1859-1871)”. Barcelona: edició a cura de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya); pp. 15-19.
17 SANTAMARíA AMOLDA, R. (2000); pp. 342-343. t
18 Miquel Garriga i Roca, arquitecte i urbanista, va treballar a Mataró entre els anys 1840 i 1867 i va projectar la font ¡ de la plaça de Santa Maria (1840) i dues més a la platja (1843 i 1850); la nau de les peixateries (1841); les í carnisseries de la plaça de Sant Cristòfol (1842); una presó al solar del convent dels Carmelites Descalços i la Casa de ¡ la Beneficència (1843); la fàbrica de Pere Gallifa a la Baixada de les Escaletes (1844); l’estructura general del I cementiri (1846-1852); el panteó de la família Andreu (1853); la reforma del carrer Pujol (1867), CAMARERO, G. f (1,991), “Un exemple de la influència barcelonina a Mataró i l’edifici de l’Ajuntament“, Fulls de l’Arxiu de Santa Maria, tnum. 39. Mataró: 1991.
19 J. Després de treballar a Mataró va traslladar-se a Zaragoza, on va exercir el càrrec d’arquitecte municipal entre els anys 1854 i 1868, MARTíNEZ VERóN, J. (2001), “Arquitectos en Aragón. Diccionario histórico“. Vol. Il. Diputació de Zaragoza: Zaragoza; p. 236.
20 Francesc d’Assís Soler i Mestres, germà de Joan Soler i Mestres -encarregat d’aixecar els plànols parcel.laris dels municipis de Barcelona i Mataró-, es va formar a Barcelona a la classe de la Llotja sota la docència d’Antoni Celles i Josep Casademunt, obtenint posteriorment el títol d’arquitecte per la «Real Academia de Bellas Artes de San Fernando», MONTANER i MARTORELL, J. (1990),” La modernització de l’utillatge mental de l’arquitectura a Catalunya (1714-1859)”. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; pp.801-803; COROMINAS i AVALA, M. (2002), “Los orígenes del Ensanche de Barcelona. Su técnica e iniciativas en Barcelona”. Barcelona: edicions a cura de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya); pp.39-41; NADA i PIQUÉ, F; MURO i MORALES, J; URTEAGA GLEV, L. (2002), “Cartografia parcel.lòria i estadístic territorial a la província de Barcelona (1845-1895)’, Revista de Geografia, núm. 2. Barcelona: 2002; pp. 13-14.
21 Tots aquests aspectes estan desenvolupats en GARCIA i ESPUCHE, A; GUÀRDIA i BASSOLS, M. (1989), “La construcció dluna ciutat: Mataró 1500-1900“. Barcelona: Editorial Alta Fulla; pp. 171-177.
___________________________________________________________________________________
(9)

En efecte, Caballol va treballar com a agrimensor i mestre d’obres assessor de l’Ajuntament des de 1851 fins el 1882. Com agrimensor, és a dir com a taxador i delimitador de propietats i termes municipals, farà un dels papers més rellevants de la història urbanística d’aquesta ciutat. En relació, sabem que va projectar: el plànol geomètric (1849); “l’amillaramiento” de la ciutat (1851); el plànol de rectificacions de carrers (1852); la reforma d’escaletes i quarters (1864); l’eixample de la Riera (1866); el plànol de mines d’aigua i d’aforament de la plaça de la Cuba (1871), els planells de reforma de les muralles (copartícep amb Gregori Arch i Antoni Ferrer) (22) .

Com a mestre d’obres va realitzar nombrosos projectes arquitectònics de diferent mena: habitacles, edificis públics, habitatges privats, quadres fabrils, etc. En aquest sentit, cal destacar-ne l’antic teatre Clavé, la reforma de la caserna dels bombers i de l’Ajuntament, el conjunt del Callao i la farinera Larroca i Cia.

L’any 1879 Caballol va projectar -juntament amb l’enginyer Alfons Flaquer-la farinera de Larroca i Cia. Les seves singularitats arquitectòniques són pròpies de l’arquitectura fabril catalana de mitjans del segle XIX, adversa a la concepció acadèmica de la distribució espaial. Caballol va concebre l’espai interior de la fàbrica com un element neutral i sense cap estructura jeràrquica que impedeixi la creixença o modificacions posteriors en planta. Per tant, s’allunyà de la noció clàssica de les grosses parets de càrrega i dels murs mitgers -que destorbaria el bon funcionament de la fàbrica- mitjançant l’ús de columnes de ferro forjat -seguint el model importat d’Anglaterra de la factoria Boulton & Wat de 1801-. D’aquesta manera, es guanyaria en flexibilitat per a instal.lar-hi la maquinària, per una banda, i en el controi de la producció, per l’altra.

Un altre tret definitori de l’arquitectura industrial catalana que s’hi va utilitzar és l’estructuració de l’alçat en diferents plantes. Aquesta tipologia edificatòria, ja fou emprada per Caballoll any 1853 per a la fàbrica de vapor de Joaquim Esquerra -avui ensorrada-. Es tractava d’un edifici alt i estret amb façanes “saturades” de finestres.

EI conjunt industrial de Can Fàbregas, tot i la seva funcionalitat, no és desidiós en el seu aspecte, ans al contrari, és un edifici elaborat i acurat en el detall, i ressalta dins del seu context pel seu bon gust i refinament arquitectònic. En aquest sentit, cal assenyalar la versalitat formal i cromàtica del maó, utilitzat per accentuar les cantonades, les dovelles de les portes, els brancals de les finestres i els motlluratges de les cornises.

22 Id. p. 18S.
___________________________________________________________________________________
(10)
Aquest llenguatge arquitectònic basat en l’ús del maó com element decoratiu precedeix l’arquitectura modernista de finals del segle XIX pel que es refereix al seu sentit decoratiu, (23). En canvi, la distribució dels volums així com el repartiment simètric de les finestres són pròpies d’una arquitectura austera, sòbria, modesta i clàssica derivada de la racionalitat constructiva fomentada des de l’acadèmia. Malgrat tot, l’especificitat edificatòria d’aquesta fàbrica excel.leix per damunt d’altres edificis de la rodalia: les antigues fàbriques de Colomers Germans, Cabot i Barba, Fontevilla i Torres, el vapor Gordils i Dalmau, i Filaturas Viñas, et (24) . Per tant, Can Fàbregas és important com testimoni de la història del procés industrial del segle XIX a Mataró i no pas per la seva qualitat artística basada en les disponibilitats tècniques de l’època.

Per altra banda, Caballol va ser un persona implicada en la cultura de la ciutat. L’any 1857 la junta administrativa de la “Mutua Mataronesa de Seguros contra Incendios” va prendre l’acord d’encarregar-li l’organització i l’equipament d’un Cos de Bombers -a més d’ésser l’artífex de la reforma de l’immoble-. També va ser l’impulsor, conjuntament amb Terenci Thos, Antonio Ferrer i Emili Cabanyes, de l’Escolar d’Arts i Oficis de la ciutat creada als volts de 1866, i regidor municipal durant la primera república.
Geroni Boada i Miquel Collet serien els mestres d’obres que, després de Caballol, tingueren una participació important dins de la urbanística i edificació de Mataró.

23 En relació a l’arquitectura fabril del segle XIX, vegeu MONTANER, J. (1983), “CORREDOR-MATHEOS, J; MONTANER, J. (1984), “Arquitectura industrial a Catalunya. Del 1732 al 1929“. Barcelona: Creacions gràfiques; pp. 27-32; SANZ, J; GINER, J. (1984), “L’arquitectura de la indústria a Catalunya: els segles XVIII i XIX’. Terrassa: edició a cura de l’ETSAV (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès); pp.1-34.
24 Sobre l’arquitectura industrial a Mataró consulteu l’estudi de caràcter divulgatiu de GALLIFA, M. (2002),” Mataró fabril. Una passejada pel patrimoni industrial de Mataró“; pp. 11-17.
___________________________________________________________________________________
(11)

4.1.4 L’enginyer: Alfons Flaquer i Buñol

Alfons Flaquer probablement fou l’artífex dels plànols de distribució de la maquinària (màquina de vapor i màquines-eines), de la ubicació de les xemeneies (sortides de fums) i dels seus reglatges per l’adequada obtenció de l’energia a través del carbó. Posteriorment, arran dels avenços en l’obtenció de l’energia hidràulica, Flaquer es va especialitzar en les turbines elèctriques. És clar, aquest era un persona preocupada en assimilar les millores tècniques del camp energètic: en el desplegament de l’ús de l’electricitat en el procés de producció industrial. En aquest sentit, Flaquer, conjuntament amb Antoni Planes i Escubós, va formar la filial «Planes i Flaquer i Cia»; constructora especialitzada en la fabricació i muntatge de material elèctric amb taller a Girona.

Joan Planas i Castañer, director de la companyia «Planas i Cia», va morir el 1883. Aquest fet va repercutir malauradament entre els socis integrants que discrepaven sobre el seu futur esdevenir. El 24 de juliol de 1884 es va constituir la nova societat formada, entre altres, pels enginyers mecànics Antoni Planas i Escubós i Alfons Flaquer i Buñol (25) . l’any 1910 va passar a ser la «Societat Anònima de Construccions Mecàniques i Elèctriques».

Aquesta societat, representada a Barcelona a través de Flaquer, es va dedicar a la «fundición y construcción de toda clase de maquinaria, al planteamiento de toda clase de instalaciones industriales y

25 CLARA, J. (1977), “La industria moderna a la Girona del segle XIX. La foneria Planas”. Revista de Girona, núm. 78, Girona: 1977; pp. 216-217.
_____________________________________________________________________________________
(12)

construcciones metálicas, y a todo cuanto permita la índole de sus talleres» (26) . En efecte, fabricaven tota mena de maquinària per a molins i fàbriques de farina, cilindres i setinadores per a la manufactura de paper, premses hidràuliques, etc.

Aleshores, es va caracteritzar per la construcció de turbines (motors hidràulics) del sistema «Fontaine» (27) . Això va donar renom a la firma fins el punt d’engrandir el camp de les seves realitzacions al desenvolupament de la industria elèctrica, i d’alguna manera va prendre el relleu a la «Societat Española de la Electricidad» fundada el 1881 (28) . En correlació, no s’ha d’oblidar el projecte i la realització de l’enllumenat de les ciutats de València, Girona i Madrid (29) . Poc després, es va circumscriure en la fabricació de dinamos «Delta», representant en aquest cas la firma «Ganz i Cia» d’Hungria.

Per tant, la firma «Planas i Flaquer i Cia» va ser una de les empreses pioneres en el camp de les construccions mecàniques i elèctriques, i ben segur va jugar un paper important en les posteriors remodelacions i modernitzacions de la maquinària de Can Fàbregas.

26 id. p. 217.
27 NADAL, J. (1991), “Los Planos, constructores de turbinas y material eléctrico“. Revista Historia Industrial, núm. 1. Barcelona: 1991; pp.63-93; LUSA MONFORTE, G. (2005), “Historia de la Ingeniería Industrial: la Escuela de Barcelona (1851-2001)”. Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona; p. 52.
28.MALUQUER de MOTES, J. (1992), “Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: la Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)”. Historia de la Ingeniería Industrial, núm. 2. Barcelona: 1992; pp. 121-142; RIERA TRÈBOLS, S, (1997), “Pioners de l’electricitat a Catalunya“. Simposi Electrotècnic Català. Figueres: Col.lecció Cultura, Tècnica i Societat. 9-10 d’octubre de 1997; pp. 46-51.
29. L’ electrificació de Girona, una de les ciutats capdavanteres de Catalunya i d’Espanya, ha estat tractat per NADAL, J.
(1976), “La contribució gironina al desenvolupament de la industria elèctrica catalana“. Revista de Girona, núm. 75. Girona: 1975; pp. Sl-58; ALBERCH, R; FREIXAS, P; MASSANES, E; MIRÓ, J; XIFRA, LL. (1981), “L’enllumenat elèctric a Girona, 1883-1930“. Girona.
_____________________________________________________________________________________
(13)

Pel que fa al procés productiu, no es pot dir massa més que el que revel.len els textos fundacionals, ja que de la maquinària de la primera fase farinera no n’ha quedat pràcticament cap rastre, a excepció, lògicament, del clos arquitectònic, i d’alguns elements identificables en alçat, en planta i al subsòl de l’edifici principal, ja sobradament descrits a l’informe arqueològic (capítol 2 del present treball). Atenent a l’estat de les estructures i les troballes del subsòl, la descripció del procés és inherent a la descripció dels referents arquitectònics, i viceversa.

Representació ideal d’un sistema de molí de foc. MNACTEC, Museu de la Farinera de Castelló d’Empúries.

D’entrada queda clar que en la cambra del subsòl al sector sudoest hi havia instal·lada una o dues calderes (que el 1894 serien substituïdes per unes de noves) les quals generaven el vapor necessari per tal d’accionar la màquina o “burra”, situada a la sala de màquines, que estava enclavada damunt els dos blocs massissos de pedra, totxana i morter situats en aquell espai. El manteniment i reparació de la màquina eren possibles gràcies al doble nivell de sòl de la sala de màquines, partida en alçat per un terra de volta de totxo, posteriorment destruït i obliterat, del qual n’ha quedat restes d’arrencament als angles de la sala. És probable que des del cilindre principal de la màquina sortís un tub d’escapament de gasos, que sortiria per algun punt del mur oest, en el qual s’han detectat diversos orificis d’ús desconegut. La màquina feia girar una gran roda motriu, la qual realitzava el seu recorregut parcialment per sota del nivell del terra intermig de la sala, i transmetia tota la seva força per mitjà de transmissions i embarrats a les politges, rodes i engranatges de la sala principal, on al plànol del projecte de 1879 s’indica que hi ha les “pedres” o moles. Un dels eixos longitudinals principals de l’embarrat podia haver estat sostingut pels pilars de fosa de la sala central, com era habitual en altres tipus de fàbrica del mateix moment. Les moles giraven horitzontalment, com en un molí tradicional, però s’accionaven mitjançant un eix que anava connectat amb la gran roda motriu.

El gra arribava al procés de mòlta des de la planta superior, on havia ascendit des de la sala est de la planta baixa, per a seguir un previ procés de neteja i condicionament. Però malgrat els processos previs, la mòlta del blat amb pedres donava una farina, encara una mica rústega, molt semblant a la dels molins tradicionals, és clar que en un nivell de producció bastant superior pel que fa a quantitats. EI sistema de mòlta de la primera fase farinera ja s’aplicava en farineres de l’Estat des de mitjan segle XIX, amb el que s’anomaven “molins de foc”, accionats per màquina de vapor. Però precisament a finals del tercer quart de segle s’havien presentat novetats tecnològiques per a la moltura completament revolucionàries, que convertiren en obsolet el procés dels primers molins de foc, i que obligà a una ràpida renovació de la maquinària per tal de poder estar a la primera línia de la producció de farina industrial.

4.2 SEGON PERíODE: LA SOCIETAT COMANDITÀRIA (1886-1915…)

4.2.1 Ressenya històrica

L’any 1886, amb l’abandó de bona part dels socis originaris, Larroca i Cia., tot i mantenir el mateix nom (que perdurà, almenys, fins a 1892), es transformà en societat comanditària. Això es produí amb la liquidació dels béns de la societat fundada el 1879, béns que foren adquirits per alguns dels socis que romangueren, entre ells els ja citats Antoni Larroca i Esteve Galofre. Tot això passava al mateix temps que ingressaven nous socis, bàsicament inversors, i d’aquesta manera es refundava l’empresa. Els processos de modificació i refundació foren comuns al llarg de la dècada dels 90 (1891, 1892, 1893).

D’altra banda l’entrada de nous socis fou clau per a la l’esmentada renovació de la maquinària i el procés productiu. Justament en el període de la societat comanditària es produeix l’única autorització industrial de maquinària de què es té constància al segle XIX, i és la legalització d’unes calderes de nova instal.lació, segons es desprèn del text de l’expedient d’autorització, aprovat l’any 1894 (30) : “Habiéndose enterado el recurrente de un edicto publicada por este ayuntamiento para que se legalicen las instalaciones de aparatos peligrosos establecidos en esta ciudad y su término municipal…” declarava la “instalación de dos generadores de vapor de primera categoría emplazados a mayor distancia de 10 metros de la vía pública y de toda casa vecina“. Tot seguit en feia la descripció “la instalación de calderas de este establecimiento industrial consiste en dos generadores de vapor de 45 caballos de fuerza, horizontales, con tres hervidores y dos humerales, siendo el hogar interior. Proceden de los talleres de la Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona, y están construidos con planchas de hierro de 12mm de espessor, de fabricación española, equivalentes a la clase B.B.B. inglesa y todas las partes espuestas a la acción directa del fuego, son de calidad Low Moor. El objeto de estos generadores es proporcionar el vapor necesario á la máquina motriz de la fábrica, que es horizontal á expansión variable automática, sistema Corliss reformada y de la fuerza de 60 caballos nominales”.

Las dimensiones de ambas calderas son:

-Longitud de la caldera 6′15m
-Diámetro de id. l’53
-Longitud de los hervideros 6′90 Diámetro de id. 0′44
-Longitud de los humerales 6′15
- Diámetro de los id. 0′48
- Diámetro del dome 0′64
- Altura del id. 0′65″

Cada generador lleva dos válvulas de seguridad cuyos elementos son:

-Diámetro de la válvula 80mm
-Brazo mayor de la palanca 685mm
-Brazo menor de la id. 100mm
-Distancia del centro de gravedad al punto de apoyo 383mm
-Peso de la palanca 9mm Peso de la válvula 1mm
-Peso del pilón 26mm”

Amb les dades tècniques es podia calcular la pressió a què estaven sotmeses les calderes: “De estos datos se deduce que la carga directa que se opone á la salida del vapor por el orificio de la vávula es de 279′67kg, y como la superficie de la misma es de 50′26cm2, resulta que la carga por centímetro cuadrado es de 5′5kg, o sean unas cinca atmósferas y media […] Además de las dos válvulas cada generador lleva su manómetro y dos indicadores de nivel, uno de básculo y otro mecánico. La alimentación se hace con la bomba alimentaria de la máquina“. Qui demanava l’autorització era “Martín i Cia, Sociedad en comandita”, un dels socis col.lectius que participà en la primer Larroca i Cia. en comandita. Martín ja havia estat associat amb Estruch, en una empresa fundada el 22 de maig de 1886, anomenada “Estruch y Martin, soc. com”.

30. ACM, Fons Municipal, Lligalls històrics, Instal.lacions industrials, sig. AH-239-18.
__________________________________________________________________________________
(14)

4.2.2 La implementació de la tecnologia Ganz

Muntatge complet d’una “austro-húngara”, presentada per la firma Ganz a l’Exposició Internacional d’Anvers de 1885.

Precisament l’entrada de socis comanditaris podria ser la raó principal per la qual l’any 1891 s’instal.là d’un nou sistema de mòlta que s’havia patentat sota la firma hongaresa Ganz, i que estava revolucionant el món de les farineres pel que fa a producció, varietat i qualitat del producte: “…inauguración de la fàbrica de harinas de la nueva Sociedad en comandita Larroca y Compañía, Barcelona, con motivo de la instalación de los nuevos aparatos sistema austro-húngaro, cuya inauguración tuvo lugar el día 2 del corriente […] Por referencia sabemos que realmente es una importante mejora la nueva instalación, reuniendo perfección y plenitud en las operaciones de molienda de trigo, (31) . La nova maquinària s’anomenava popularment “autro-húngara”, i seguia els mateixos tres passos de neteja, condicionament i mòlta tradicionals, però aplicant-hi maquinària molt més complexa i evolucionada, això sí: sempre partint de l’energia proporcionada per les calderes i la màquina de vapor.

En aquest sentit, la transformació no era especialment difícil ja que moltes de les transmissions i embarrats ja existents es podien adaptar. Igualment, la continuïtat en les tres fases de mòlta i la necessitat d’un edifici alt, permetia que moltes farineres s’adaptessin, al canvi tecnològic i apliquessin la maquinària Ganz sense massa problemes (algunes farineres han seguit fins la fi del segle XX treballant amb aquest sistema, com la de Castelló d’Empúries, que deixà de funcionar el 2001).

Això sí, el seu transport i instal.lació eren evidentment molt costosos. Amb tot, algunes empreses com Planas, Flaquer i Cia, de Girona, aconseguiren els permissos per a fabricar les màquines dissenyades per Ganz, que fins i tot incorporava una novetat, la utilització de corrent elèctric generat des d’una dinamo. En el plànol pertanyent a l’expedient industrial de 1894 esmentat (subcapítol anterior), es pot veure com per mitjà d’un sistema de corretja i politges conectat a la transmissió de les calderes s’acciona una dinamo, molt probablement corresponent a les de Ganz fabricades per Planas, Flaquer i Cia. El cognom Flaquer és, precisament, el de l’enginyer que signa els plànols del projecte arquitectònic de 1879, i al que cal fer responsable de l’adaptació i implementació de la maquinària. La seva participació com un dels principals socis a l’empresa gironina i la seva vinculació a Mataró poden suggerir que la instal.lació de la “austro-húngara” el 1891 també li fou deguda a ell. De fet, fou la seva firma qui la col.locà a les farineres de Castelló d’Empúries i Tarassona, entre d’altres.

31. Notícia apareguda a El Semanario de Mataró, núm, 28, any IX, 4 de juliol de 1891. Dóna notícia d’aquest fet LLOVET, Joaquim, Mataró. Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània, Mataró, Caixa d’Estalvis Laietana, 2000, P.358.
___________________________________________________________________________________
(15)

Com sigui, la implementació de la tecnologia Ganz significà una major complexitat en el procés, i la realització de canvis estructurals en la maquinària interna, però la descripció d’aquest procés, doncs, ha de ser forçosament relativa, ja que si bé es pot explicar a partir de comparacions amb altres centres fariners de l’època, en el cas de la farinera mataronina no s’ha conservat cap element de la maquinària, o sigui que el procés podia variar, en qüestió de plantes, nivells i passos puntuals. En tot cas, i malgrat la pèrdua de la maquinària, les restes estructurals en negatiu identificades durant la investigació arquitectònica i aqueològica en els diversos espais (principalment la planta baixa de l’edifici central) permeten fer algunes asseveracions sobre la distribució dels diferents components industrials. No es coneix com estaven distrubuïdes les moles, la transmissió i l’embarrat, les politges i les rodes tractores de la primera fase farinera. Però en canvi es pot constatar, per exemple, que la instal.lació dels 5 nous molins comportà la creació de noves bases estructurals, com per exemple els 5 grans blocs de pedra (fragmentats avui) que s’encastaren simètricament al mur sud, i que trencaren la paret original. Les pedres servien per a sostenir els engranatges cònics que accionaven els molins. Els 5 molins necessaris per a la mòlta gradual del sistema Ganz es col.locaren molt probablement en un altell que discorria per sobre les 5 pedres al llarg del mur sud. Pedres i molins eren comunicats per mitjà d’eixos a través de l’altell.
____________________________________________________________________________________
(16)

4.2.3 El procés productiu

La principal novetat del sistema Ganz era que la mòlta es feia gradualment, almenys en 3 passades, i la tradicional pedra de molí d’eix vertical es substituí per un grup de 5 molinets dobles, amb 4 cilindres metàl.lics d’eix horitzontal cadascun, agrupats en parells, més petits que les moles i que optimitzaven el moviment de la màquina de vapor, amb moltes més revolucions i més precisió en la mòlta. La farina sortia de més elevada qualitat també gràcies al millor sistema de filtratge, per al qual s’utilitzaven el sasor i els plansichters, situats a la planta superior de l’edifici. Per a comprendre-ho millor, convé fer una explicació gradual del procés complet, i de com aquest pogué o no afectar l’estructura de l’edifici. El sistema Ganz era completament automatitzat, de manera que un cop el gra entrava als circuits de producció, aquest ja no era manipulat manualment per cap dels operaris, sinó que tot el seu tractament era degut a les màquines i instal.lacions productives. El procés seguia les mateixes 3 seccions principals: la neteja, el condicionament i la mòlta.

El gra de blat era portat des de la nau situada a l’est, i s’entrava a l’edifici principal pel cos occidental. Allí s’iniciava el procés de neteja, en què es procurava separar la palla, pols, pedretes, llavors i altres elements sobrants que podien estar barrejats amb el blat acumulat. A banda dels cossos estranys, al final del procés s’aconseguia separar la coberta externa i el nucli del gra, per a obtenir l’ametlla farinosa interna, que era el component que produïa la farina. El gra era rebut a la tremuja d’entrada, que buidava el contingut dels sacs de forma dosificada, i s’elevava fins a la segona planta mitjançant elevadors de culleretes, que funcionaven, com la resta de la maquinària, amb l’energia procedent de la màquina de vapor. l’anclatge d’una de les cintes tractores, amb restes d’engranatges de puntes metàl.lics, encara es pot veure al terra de la sala d’entrada del gra, a la planta baixa. Al segon pis el producte circularava pel torn decantador, consistent en un cilindre o tambor rodó que girava horitzontalment sobre el seu eix, i separava els cossos de diferent mida que el blat. Després, el blat circulava pel torn pedrer, altre cop a baix, que separava les pedres de grandària semblant al blat. Després de tornar a pujar passava pel separador de besses, el separador helicoidal i la despuntadora, que acabaven d’eliminar tots els cossos i parts del gra que no eren útils a la mòlta, i el preparaven per a la fase del condicionament. Abans, però, el blat es passava per una màquina rentadora, on era submergit i després centrifugat. Aquest darrer procés prevenia de l’anomenat “fong del carbó”, malaltia que a partir dels anys 50, amb l’electrificació total dels processos, deixà d’afectar el producte.

El condicionament era imprescindible abans de la mòlta, i per això s’humitejava i reposava durant un dia sencer en uns dipòsits verticals i allargassats dividits en dos sectors: en el primer el blat reposava durant 12h i fermentava, augmentant considerablement la seva temperatura. Ràpidament es passava al sector inferior dels dipòsits, on era refredat de sobte. Aquests canvis de temperatura eren útils per a contraure i expandir la coberta del gra, que així s’esquinçava i al passar per la setinadora s’aconseguien eliminar les dues primeres capes de despulla.

La mòlta es feia gradualment en 5 molins dobles de cilindres metàl.lics amb estries, i dins de cada molí es feia un doble procés de mòlta, cada vegada més estret i més precís. El gra s’enviava als dos primers molins, en què es produïa la primera trituració. El material obtingut s’enfilava fins als “plansichters”, situats a la segona planta, els quals estaven dividits per quatre carrers independents que contenien diferents tamisos amb teles de seda o niló, extremadament fins, i que acomplïen la funció, ja industrialitzada, del garbellament. En funció de la mida, els “plansichters” separaven el producte i s’enviaven de retorn als molins o bé al “sassor”, que el destriava en funció del pes. Des d’allí també podia enviar-se de retorn als molins trituradors o bé passar a la segona fase de la mòlta, als dos darrers molins, per a fer la compressió. En aquest darrer procés la farina era reduïda a pols, que es classificava novament als dos darrers “plansichters”, i era recollit per la raspalladora, situada a la planta intermitja. Amb una rosca col.lectora s’enviava al dipòsit de farina (en el cas de Mataró, corresponent a la nau occidental, on era ensacada. Tanmateix, és possible que l’ensacament de Larroca i Cia es fes al sector nord de la planta baixa central, tal i com s’indica en el plànol de 1879.
_________________________________________________________________________________
(17)

5. LA FÀBRICA DEL TINTORER JAUME MARTí I SERRA (1916-1928)

5.1. RESSENYA HISTÒRICA

Fos quina fos la sort de la farinera durant els primers anys del segle XX, l’any 1916 el conjunt industrial fou llogada per Jaume Martí i Serra als seus propietaris, els germans Julià, Josep i Lluïsa Castellví Estru per tal d’instal.lar-hi una fàbrica de tintatge de teixits (1) .

Les fàbriques de tints -indústries químiques en les que es produïen les substàncies colorants -eren sector en auge al nostre país, íntimament lligat a la ingent indústria tèxtil catalana, que precisament aquests anys va viure una bonança extraordinària com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial. aquesta època, els colorants d’origen vegetal, animal o mineral havien estat desplaçats pels til artificials. Les primeres síntesis de color obtingudes en laboratori foren resultat de diversos experiment Alemanya, Suïssa, França i Anglaterra, principalment. El procés començava amb l’obtenció d’anilina i fel a partir del quitrà, que en aquell moment era abundant, com el carbó d’hulla. El procés es perfeccionà é zona francesa de Lió, el nord de Suïssa i les poblacions del sud d’Alemanya.

Durant la dècada de 1870 Leopold Sagnier tingué coneixement dels processos, principalment els realitz a Alemanya, i s’associà amb Vero Vidal per a iniciar la primera producció d’anilines de l’Estat espanyol Ambdós emprenedors s’instal.laren l’any 1881 en algunes naus de l’anomenada illa de l’Escocesa de Sant Martí de Provençals (ara Barcelona), en la que fou la primera fàbrica de colorants artificials, volent emu els seus homòlegs alemanys, país d’on importaven les matèries primeres. Al pas del 1900 era l’ún empresa catalana d’aquella especialitat i tenia la major producció de l’estat, fins i tot per sobre de factories estrangeres instal.lades a Catalunya.

Aquests tints sintètics eren consumits per les grans indústries tèxtils, com el vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa, que realitzava tot el procés des del rentat i filat de la llana a la tintura i acabat, però tarr per altres indústries més petites de tintoreria que, com la de Jaume Martí i Serra, es dedicava exclusivament a tenyir les teles ja teixides.

Està documentada a Mataró la presència tant de fàbriques de tints com de tintoreries, que van prolife al voltant de la creixent indústria tèxtil de la ciutat. Entre les primeres destacava Llinàs i Llovet; entre les segones, es coneixen algunes com la de D. Lorenzo Llinás Pi (2) o la de Marchal Falck y Comp. (3) , ambdues al carrer Fray Luis de León.

RPM, finca núm. 2703, incripció de 1916.

_________________________________________________________________________________
(18)

Així doncs, segurament aprofitant un medi industrial adequat per al negoci i un cicle econòmic especialment favorable, Jaume Martí i Serra va obrir la seva tintoreria al conjunt de l’antiga farinera. Així ho anuncia una notícia del diari La Vanguardia del 8 de febrer de 1916: “En breve va á contar nuestra ciudad con un nuevo importante establecimiento industrial destina do á tintorería, para lo cual el propietario don Jaime Martí y Serra, que lo establece, ha adquirido en arriendo el edificio y anexos de lo que fué «Harinera Mataronesa», habiéndose ya emprendido en éllas obras necesarias para habilitarlo” (4) .

Es conserva un plànol del mes de juny del mateix any, corresponent a un expedient municipal pel qual se sol·licitava l’autorització per a instal.lar un seguit d’electromotors a la factoria en qüestiós. Es tracta de quatre motors elèctrics, situat el primer (motor A) a la paret oest de la sala principal de l’edifici central, el segon (motor B) a la paret oest de l’antiga nau de la farina, el tercer (motor C) al costat de la “cerragería” i el darrer (motor O) dins una petita estança annexa a la sala principal, entre aquesta i el dipòsit d’aigua. Tots aquests electromotors tenien una potència de 10 CV, excepte el motor C, de 2 CV. En vermell s’indica la instal·lació elèctrica que alimentava els motors, connectant-los amb la xarxa elèctrica en un punt situat a la façana de l’antiga nau de la farina, al carrer de Biada.

Aquest document proporciona una gran quantitat d’informació sobre les tasques que es desenvolupaven a la fàbrica i la seva ubicació, que es tractaran amb detall a l’apartat següent, però també en relació a problemes més amplis. Sense anar més lluny, se’n pot deduir que en aquest moment es retira la màquina de vapor de l’antiga farinera. Per una banda, preveu la instal·lació de quatre electromotors que podien substituir-la com a generadors d’energia i, per una altra, indica una nova funció com a sala d’oxidació per a l’espai que havia ocupat la màquina fins llavors.

M. Riquelme, afirma que en la indústria de tintoreria “los motores individuales para cada máquina son preferibles, siempre que sea posible, a un solo motor y transmisión por embarrado a los aparatos mediante correas, etc.” (6). Sembla ser que això era també el que creia el senyor Martí, ja que aquest canvi de la màquina de vapor pels electromotors com a font d’energia per a la maquinària va realitzar-se en el primer moment de condicionament de la factoria.

En el mateix llibre, s’insisteix en la necessitat per a aquest tipus de negocis de disposar de grans quantitats d’aigua. Com ja s’ha comentat, l’edifici de l’antiga farinera comptava amb un pou de dimensions notables des de la seva construcció, que es va complementar posteriorment amb la construcció de diversos dipòsits d’aigua (”algibes” al plànol) que molt possiblement recollien l’aigua de la pluja.

2 ACM, Fons Municipal, Lligalls històrics, instal.lacions industrials, sig. AH-239-27.
3 ACM, Fons Municipal, Lligalls històrics, instal.lacions industrials, sig. AH-239-35.
4 La Vanguardia (8 de febrer de 1916), p. 15.
5 Col.recció particular d’Eugeni Montserrat Martí, descendent de Jaume Martí i Serra. Publicat el 8 de març de 2009 per www.salvencanfabregas.org.
6 RIQUELME, M., Química aplicada a la Indústria Tèxtil; Tintura de fibras, Tomo III. Ed. Manuel Clarín & Cia., Editores. Barcelona, 1954, p. 60.

__________________________________________________________________________________
(19)

Pel que fa a l’interior de la fàbrica, l’estudi arqueològic de la planta baixa de l’edifici central d’aquest complex denota les importants transformacions que es van dur a terme per a adequar-lo a la nova activitat industrial. L’organització del subsòl de la farinera va quedar absolutament desfigurat, especialment a la meitat nord-oest de l’immoble, amb la construcció de noves estructures. Destaquen especialment el conjunt de canalitzacions i desguàs, i les quatre basses amb les quals es vinculen, situats al centre i nord-oest de la nau. Semblen relacionar-se amb aquests elements les dues bases de maó per a maquinària, properes a les basses i connectades a les mateixes mitjançant petits desguassos. També semblen pertànyer a aquesta etapa tot un seguit d’encaixos per a màquina amb restes de fusta, situats sobre les antigues pedres de la farinera, al sector sud de la sala. Les possibles funcions de cadascun d’aquests elements seran tractades a l’apartat següent, en parlar del procés productiu que es duia a terme a la factoria.

No s’han localitzat més notícies documentals sobre la tintoreria fins al 1924: el 17 de juliol d’aquest any, se segrega una finca més petita del conjunt industrial en qüestió. La nova parcel.la, que va rebre el número 7803 i que incloïa l’edifici central, va ser comprada per Jaume Martí i Serra als germans Castellví Estruch (7) . El pagament es va fer mitjançant una hipoteca que es va cancel.lar als tres anys, i la família Martí va mantenir-ne la propietat fins l’any 1974 (8) , quan la van comprar els Fàbregas. Així va començar la progressiva disgregació dels terrenys de l’antiga farinera, que avui en dia es troben dividits en diverses porcions.

Sembla ser que la tintoreria va mantenir-se en actiu fins l’any 1928, quan el conjunt va ser llogat per Mercedes de Caralt, vídua de Josep Fàbregas, i els seus fills per a instal·lar-hi una fàbrica paperera, exceptuant l’antiga nau del gra (nau est), que va ser llogada als Imbern.

Possiblement tingués relació amb la fi de l’activitat tintorera una notícia apareguda a la premsa local a primers del mes de gener d’aquest any sobre venda de cavalls: com adreça de contacte es donava la de la “Carrer de Biada (La Farinera),” (9) .

7. RPM, finca núm. 7803, inscr. la.
8. A la mort de Jaume Martí i Serra, el 2 de febrer de 1955, la parcel.la va ser heretada per la seva dona, Enriqueta Carbonell. A la mort d’aquesta, els seus fills Elisa, Isabel i Pere van esdevenir-ne els propietaris. RPM, finca núm. , 7803, inscr. Ba.
9. Diari de Mataró (2 de gener de 1928), p. 4. l’anunci apareix fins al dia 4 de gener.
_________________________________________________________________________________
(20)

9. 5.2. EL PROCES PRODUCTIU

La tintura de teixits es diferencia de la pintura en que l’agent colorant és absorbit per la fibra, formant un enllaç químic amb la mateixa, de manera que la impregnació del color no és superficial sinó estructural. En aquesta època, el tintatge és un procés llarg, que consta de diverses fases, i en el qual intervenen una de blanqueig, les peces s’estenien pel seu assecat. El més probable és que a la tintoreria de Jaume Martí i Serra, l’assecat es realitzés a la segona planta de l’edifici central. No només resulta adequat per la seva situació elevada, sostre alt i gran quantitat de finestres, sinó que a més aquestes presenten una mena de gelosies elaborades mitjançant la disposició discontínua de maons, que semblen pertànyer a aquesta època i que haurien servit per a regular les corrents d’aire Sala de tints de la fàbrica excessives. “Manufacturas Julià, S.A”

El següent pas era ja la tintura pròpiament dita. Segons el plànol de 1916, aquesta tenia lloc en la sala de la planta baixa de l’edifici central, on es llegeix “tinte colores”. Si s’accepta que el tint emprat era efectivament el negre oxidat, el colorant podria haver estat de dos tipus diferents: negre d’anilina o bé un negre sulfurós, com el negre Vidal. Els anomenats colorants d’oxidació, siguin d’anilines o sulfurosos, es fixen a la fibra tèxtil mitjançant un procés de condensació i oxidació, aplicant-se tots amb un procediment similar: la impregnació del teixit en el tint i l’ulterior oxidació en contacte amb l’aire en una cambra destinada especialment a aquesta funció, durant un període de temps determinat.

El negre d’anilina és d’una gran qualitat, estable i sòlid, i es fixa a la fibra en dues fases: a la primera, que es produeix espontàniament en contacte amb l’oxigen, el tint esdevé esmeraldina, una substància d’un to verdós; tractant-lo posteriorment amb un bany de bicromat alcalí i àcid sulfúric, es finalitza el procés transformant-se en el definitiu negre d’anilina. Això pot portar de 8 a 24 hores; l’oxidació es produeix més ràpidament si el teixit impregnat del colorant s’exposa a unes condicions concretes de temperatura i humitat.

Els tints sulfurosos són relativament senzills de preparar, amb una bona fixació i força econòmics, de tal manera que era habitual que substituïssin les anilines en el tintatge del cotó. El primer colorant negre d’aquest tipus fou el negre Vidal, desenvolupat pel químic d’igual nom.

Fos quin fos el tipus de tint utilitzat a la factoria de Jaume Martí i Serra, sembla que el procediment desenvolupat a l’edifici central hauria de ser el següent: els teixits, convenientment blanquejats i assecats, eren introduïts a les basses, plenes de colorant en la dissolució adequada i a una temperatura relativament alta que s’obtenia escalfant la solució amb vapor. El teixit s’havia de remoure per a que s’impregnés correctament, segurament mitjançant vares o bastons, excepte en el cas de la bassa més gran (U.E. 301 a l’informe arqueològic), que presenta quatre encaixos per a màquina, segurament d’aquesta mateixa època, sobre els quals podia haver anar alguna mena de motor que remenés el contingut de la tina. Sobre les bases de maó properes a les basses i connectades a aquestes mitjançant el sistema de canalitzacions que es conserva parcialment, hi podria haver algun tipus de màquina dosificadora del tint per a regular-ne la proporció. La solució colorant de la tina podia ser utilitzada diverses vegades; quan aquesta s’esgotava, havia de ser substituïda per una nova dissolució. No obstant, resulta estrany que cap de les basses presenti desguàs per a ser buidada.

Quan el teixit estigués ben amarat del colorant, s’havia de treure de la bassa per a ser escorregut i potser també centrifugat. Aquests procediments es podrien haver realitzat a les estructures o màquines situades a la zona sud, sobre els encaixos amb restes de fusta abans esmentats.
El procés de fixació del tint es completava amb l’oxidació, que es duia a terme als dos pisos de l’antiga sala de la màquina de vapor, planta baixa i soterrani, que al plànol de 1916 apareixen com a “cámaras de oxidación”. Al soterrani, l’estudi arqueològic ha determinat que el segment de canalització trobat - possiblement un desguàs -correspon a aquesta època. Aquest element podria recollir el líquid no eliminat en la fase anterior, que desprenia el tèxtil, a més de l’aigua condensada de la humitat ambiental. Les calderes de vapor procedents de l’antiga farinera, situades a l’alçada del soterrani, es podien utilitzar per a dotar l’atmosfera de la cambra de les condicions de temperatura i humitat adequades. En el supòsit que es fes servir el negre d’anilina, l’oxidació s’hauria de completar amb un bany de bicromat alcalí i àcid sulfúric, possiblement en alguna de les basses de la sala principal.

En qualsevol cas, un cop finalitzat el procés d’oxidació del tint, el teixit s’havia de rentar en profunditat. La planimetria de 1916 situa aquest procés a la nau situada a continuació de l’antiga nau de farina, a l’oest del conjunt, amb les paraules “cuadra lavado”. Fet això, els teixits s’havien de tornar a estendre per al seu assecat, segurament de nou a la segona planta de l’edifici central.

EL plànol indica també la ubicació dels magatzems, a l’antiga nau del gra i les antigues quadres, i la “cerrajeria”, en diferents dependències que al plànol de 1894, sobre la sala de calderes. No tenim notícia de quines eren les tasques que es desenvolupaven a la banda est de l’edifici central.