Informe històric sobre el conjunt monumental Can Fàbregas i de Caralt el·laborat per Joan Giménez i Blasco, Doctor en Història Moderna, que consta com a document annex a les al·legacions de la Plataforma.

1. Marc històric

La història d’una ciutat es pot llegir en els llibres, en el seu traçat urbanístic i en les restes materials i físiques que han sobreviscut l’embat del temps i del homes.
Els monuments històrics tenen també una altra característica. Són com les restes que arriben a la platja després d’un naufragi. Sempre són una part fragmentària i aleatòria de la realitat de què formaven part. Ni les millors ni les pitjors. Poden arribar en bon estat, molt malmeses i, fins i tot, en situacions difícils de reconèixer.
És per això que les societats democràtiques avançades s’han dotat d’uns instruments legals –les lleis de protecció del patrimoni- per tal de protegir aquestes restes que porten implícit el llegat d’unes generacions que van viure -en temps diferents als nostres- però sota el mateix sol i sobre la mateixa terra que nosaltres trepitgem.
La ciutat de Mataró té una història dilatada en els segles i és gràcies al treball dels historiadors, però sobretot als seu patrimoni monumental, que podem fer-nos una idea aproximada de les realitats urbanes, socials i econòmiques que ens precediren.
Tenim ben documentada l’etapa romana amb un teixit urbà conegut, estudiat i valorat. L’etapa medieval encara sembla contemplar la vida dels mataronins des del castell de Burriac, sortosament restaurat.
Els segles de l’Edat Moderna es troben representats per unes importants muralles, i diverses edificacions religioses i seculars. La fi de l’Antic Règim vingué condicionada per uns canvis polítics, socials però, també i, singularment, econòmics.

2. El naixement de l’arquitectura industrial

La introducció del vapor com a força motriu capgirà les activitats productives artesanals tradicionals i amb elles les pautes de treball i de vida dels homes i de les dones.
Això donà lloc al creixement de l’eixample del segle XIX amb unes característiques molt determinades: edificacions industrials, habitacles per a la burgesia i per al naixent proletariat.
Atès que l’activitat econòmica més rellevant en aquesta època fou la indústria tèxtil, es construïren un bon nombre de naus industrials adaptades a la tecnologia del vapor. Aquestes naus -en haver d’allotjar telers de fabricació anglesa- tenien unes mateixes necessitats organitzatives de l’espai. Per això s’optà per copiar les mateixes solucions que s’havien ja explorat amb èxit a la Gran Bretanya. Així, moltes de les naus industrials de Catalunya i, per extensió, de Mataró tenen unes característiques mimètiques a les seves paral•leles britàniques.
Si bé la revolució industrial tingué en el sector tèxtil un dels seus paradigmes, ben aviat altres activitats productives seguiren el camí de la mecanització. Una d’aquestes activitats fou la mòlta dels cereals panificables.

2.1 Molins i farineres

A l’antiguitat aquesta feixuga tasca es realitzava a mà o bé amb tracció humana o animal. L’edat mitjana aportà un avenç significatiu en la forma dels molins que podien ser moguts per energia eòlica o hidràulica. Mataró tingué algun exemple del primer tipus assentat a l’indret que actualment s’anomena Turó de Can Boada. Però la variabilitat de l’energia que els movia féu més aconsellable la construcció de molins hidràulics. Durant els segles XVII i XVIII se’n construïren fins a tres a l’indret que encara es coneix amb el nom dels Molins. Aprofitaven el fort desnivell que experimenta el turó sobre el qual s’assenta el cementiri dels Caputxins per fer-hi saltar aigua que s’embassava a la part superior i que en caure accionava les pales dels tres molins que eren titularitat municipal.
En el segle XIX processos polítics com la desamortització dels béns comunals, l’important increment demogràfic que experimentà la vila -que es manifestà amb un increment molt considerable del consum de cereals panificables- i la difusió de l’energia obtinguda gràcies al motor de vapor, facilitaren la superació de la fase productiva dels vells molins i permeteren albirar les possibilitats que tenia el construir una farinera moderna accionada amb la nova tecnologia.
Les primeres innovacions en el món de les farineres foren obra d’ Oliver Evans (Newport, Delaware, 1755 - New York City, 1819). Cap el 1780 Evans, en societat amb el seu germà moliner a Filadelfia, començà a experimentar l’automatització del molí de gra. A l’any 1792 publicà les seves experiències en l’obra The young mill-wright and miller’s guide. Text que contribuí àmpliament a la difusió del molí a l’americana, del qual es feren fins a quinze edicions fins a l’any 1860.
A nivell europeu, la mecanització de la mòlta del gra s’havia desenvolupat arran de les guerres napoleòniques, que obligaren a abastar de forma ràpida i eficaç els nombrosos contingents d’homes que formaven part dels diferents exèrcits en conflicte. Els avenços d’Evans es difongueren ràpidament per tot Europa donant lloc al que s’anomenà farinera de tipus anglo-americà.

2.2. Ignasi Caballol, l’arquitecte de la Farinera Larroca i Cia, ara Can Fàbregas i de Caralt

Mataró, que ja havia estat capdavanter en la introdució del ferrocarril a la Península Ibèrica no restà pas en segon terme en aquest àmbit. L’any 1879 el mestre d’obres Ignasi Caballol i Sala (1824-1882), elaborà el projecte de la farinera Larroca i Cia. juntament amb l’enginyer Alfons Flaquer.
A diferència de molts altres mestres de cases coetanis Ignasi Caballol era una persona amb una formació acadèmica i tècnica poc habitual. Havia estudiat, entre els anys 1847 i 1848, a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos a València on féu els estudis de mestre d’obres i també d’agrimensor. Fou mestre d’obres consultor de l’Ajuntament de Mataró del 1851 al 1882, fundador del cos de Bombers, impulsor de l’escola d’arts i oficis, autor del plànol geomètric de la ciutat de Mataró del 1852, membre fundador de la societat d’amics del país, regidor municipal durant la primera república. Com a arquitecte va dissenyà el 70 per cent tant de les rehabilitacions com de l’obra nova que s’edificaren a Mataró entre 1850 i 1883, entre les quals destaquen el conjunt del Callao, el primer teatre Clavé, la caserna dels bombers, la reforma de l’edifici de l’Ajuntament.
Per tant, a l’hora de construir la que havia de ser la primera farinera industrial de Mataró s’optà per una figura de reconegut prestigi local que havia treballat en l’edificació d’habitacles, d’edificis públics i també en el disseny de centres fabrils.

2.3 La Harinera mataronesa, Larroca i Cia

Caballol adaptà el seu treball a les exigències més actuals de l’enginyeria europea del moment.
El conjunt fariner es bastí a l’eixample mataroní, en una zona àmplia molt a prop d’on havia existit un antic molí fariner, el molí d’en Llauder i aprofitant tres mines d’aigua que havien servit per aquest mateix molí.
En un espai molt ben calculat i plantejat compositivament i volumètrica s’articulven espais a l’aire lliure amb diversos edificis.
Els dos edicles que controlaven les entrades eren, respectivament, les oficines i la casa del porter. Això permetia tenir el control en tot moment del moviment dels productes que entraven i sortien per les portes. Franquejades aquestes, s’arribava a un ampli pati en el qual hi havia dues naus laterals que tenien la funció d’emmagatzemar primer el gra i, posteriorment, la farina. El nucli central de l’edifici, dissenyat amb una amb una alçada considerable, i amb una tipologia coneguda com a fàbrica de pisos seguia els models anglesos i americans que s’anaven estenent per diversos països europeus i que cercava una alçada important, que era la que requeria la tecnologia emprada per a la mòlta del gra. Els sacs eren elevats a la part alta de l’edifici i des d’allí el seu contingut es precipitava per diversos conductes a les moles que la convertien en farina. D’ací la necessitat de tenir edificacions importants en alçada. Essent tot el procés induït per una potent màquina de vapor amb la corresponent caldera connectada amb l’esvelta xemeneia que domina tot el conjunt.
Aquest conjunt d’instal•lacions que podien haver estat un conglomerat d’edificis sense cap tipus d’interès es convertiren, gràcies a Caballol, en una mostra de la mestria, i de la qualitat i sensibilitat estètica del seu autor.
Caballol, format en el corrent academicista de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos -que combinava el gust pel classicisme amb els criteris del més estricte pragmatisme- realitzà una composició volumètrica admirable amb un disseny impregnat de la simbologia que el pensament industrialitzador de la burgesia imposava.
Així el conjunt pot ser interpretat com un temple del treball. Els edicles tindrien una funció de propileos i custodiarien l’entrada al recinte sagrat. Les dues gran naus laterals, situades a banda i banda del gran pati, serien els gran braços que acollirien el tragí diari de la fàbrica que es produiria en el pati central. La gran nau central, situada a la part posterior del pati, extraordinàriament realçada per la seva volumetria -molt superior a la de la resta d’edificis tant per l’amplada com per la llargada- esdevindria la naos d’aquest temple del treball. La part més sagrada i emblemàtica del conjunt on es duia a terme el treball de la moltura.
El classicisme de tota la composició ve encara més remarcat pels frontons triangulars que coronen els laterals dels edificis més importants.
Si l’estudi de masses i volums és impecable, conferint a tot el conjunt una dignitat i sobrietat clàssiques i del tot mediterrànies, existia el risc que un nombre tan important de metres quadrats de panys de murs llisos produïssin una certa fatiga visual.
Per mitigar aquest impacte negatiu s’optà per una realitzar una elaborada decoració que realçava la sobrietat i elegància del conjunt. Amb aquesta finalitat l’autor del projecte dissenyà una discreta però sofisticada decoració a base de frisos, cornises, revoltons, falses pilastres, així com a totes les obertures fetes amb obra de maó que confereixen un moviment, una articulació interna i una dinàmica molt destacada a tot el conjunt. No satisfet amb això, Caballol anà encara més enllà a l’hora de treballar tots aquests elements decoratius: jugà amb la composició cromàtica combinant hàbilment totxos de dues tonalitats prou diferents com per produir un interessant efecte cromàtic en què es combinen els tons rogencs amb els més clars de l’argila.
L’any 1883 s’inaugurava, amb ressò a la premsa local, La Harinera Mataronesa com un dels edificis més emblemàtics del Mataró del moment.

3. El Patrimoni arquitectònic i la seva ubicació formen part de la memòria històrica

Passats els anys l’edifici canvià la seva activitat originària essent utilitzat en la seva darrera fase per l’empresa S.A. Fabregas y de Caralt de la qual tot el conjunt ha pres el nom en l’actualitat.
Els mèrits històrics, patrimonials i artístics del conjunt meresqueren que fos incorporat tant l’any 1999, 2002 com 2004 en els Plans d’Actuació Urbanística Municipal com un element a preservar dins del Catàleg del Patrimoni Local amb la màxima protecció.
La pressió especuladora féu que l’Ajuntament de Mataró intentés la seva descatalogació, que resultà fallida, i en l’actualitat les propostes del govern municipal contemplen el seu trasllat que equival a esquarterar l’edifici, traslladar-lo, emmagatzemar-lo i reubicar-lo en un altre indret proper.
Si aquesta actuació es dugués a terme es perdrien irremeiablement els valors d’aquest conjunt, que és un exemple únic pel que fa a la seva tipologia –de naus tèxtils n’hi ha nombroses- de farineres d’aquest període, no.
Però no és únicament la seva unicitat el que la converteix en un valuós bé a preservar. Els seus mèrits com a composició i com a testimoni d’una sensibilitat artística són inherents a la seva ubicació actual. Fora del seu lloc original els seus murs es convertirien en mers decorats –tipus spaghetti western- mancats de la coherència i de la força que li dóna formar part d’una composició entesa com un tot unitari entre elements decoratius, volumètrics i estructurals. Encara que es respectessin tots aquests caràcters les estructures internes i l’ànima de l’edifici s’hauria destruït de la mateixa manera que un taxidermista pot eliminar qualsevol vestigi vital en els animals que treballa.
El patrimoni històric és un dels millors referents per percebre la presència del passat en el present i, per tant, per poder projectar des de la nostra realitat el futur.
Sols des del respecte a aquest llegat podem preservar les memòries dels homes i dones -protagonistes del passat- que han estat els artífexs del nostre propi temps.

Mataró, 15 d’abril de 2008.

Joan Giménez i Blasco

Enllaços: Ignasi Caballol, Història de la Nau, Obra d’Ignasi caballol a Mataró , Fàbriques d’Ignasi Caballol
arquitectura industrial :
Molins fariners a Itàlia, Qui és qui? Farineres del segle XIX , Patrimoni conservat, Patrimoni industrial